– Pantheism (Buddhism) vs theism (Christ)
– Reincarnation (Buddhism) vs only one mortal life (Christ).
– Nirvana (Buddhism) vs resurrection (Christ)
– Everything is illusion (Buddhism) vs Everything is real (Christ)
– The main problem is suffering (Buddhism) vs the main problem is selfishness, called, sin (Christ)
– Suffering is always bad (Buddhism) vs suffering can be good (Christ, who suffered to save the world)
– Change your heart to extinguish desire (Buddhism) vs change your heart to extinguish selfishness and cultivate love (Christ)
– A person can extinguish desire by his own (Buddhism) vs a person cannot change his heart by his own so he needs God (Christ)
– Renounce the world (Buddhism) vs work for the Kingdom of God (Christ)
la 1a i la 3a que signifiquen?
El budisme creu que Déu i l’univers és el mateix. Això se li diu «panteisme» de les paraules gregues Pan- (tot) Theos – Déu . «Tot és Déu». Nosaltres som Déu, els arbres són Déu,les taules són Déu, etc . Es tracta d’un Déu no personal. Una espècie d’energia (El concepte no se sosté des del punt de vista lògic. Per això, el Budisme ha d’abandonar la lògica)
(La Nova Era és agafar conceptes del budisme i mesclar-los amb la religió de l’egoisme de formes especialment bobes i contradictòries. En algunes variants, agafen el concepte del panteisme. El mindfulness i tot el «budisme» que es practica en Occident (que no és budisme de veritat) és part d’este moviment.)
En canvi, en el cristianisme, Déu i l’univers són diferents. Això s’anomena «teisme» (de Theos – Déu en grec)
El Nirvana és l’objectiu de la religió budista.
El budisme és una resposta a la pregunta: «Com fem per acabar amb el sofriment?», mentre que el cristianisme és la resposta (no conec una altra) a la pregunta: «Com fem per acabar amb l’egoisme?». Això no vol dir que el budisme no vulga acabar amb l’egoisme, però és un objectiu secundari. Tampoc vol dir que el cristianisme no vulga acabar amb el sofriment, però és un objectiu secundari.
En el budisme, com tot és Déu, el nostre jo personal és una il·lusió. És una font de sofriment, perquè els desitjos personals ens fan patir. L’objectiu és deixar d’existir per deixar de patir. Que el nostre jo desaparega en l’Absolut (el Déu panteista que s’identifica amb l’univers i que no és personal: no pensa, és una espècie d’energia. És com una gota d’aigua que es fon amb l’oceà. A eixa desaparició del jo personal i la fusió amb l’univers-Déu se li diu «Nirvana»
A l’existència normal se li anomena «el Samsara». El Samsara és el cicle de les reencarnacions. Els budistes veuen la reencarnació com una maledicció
. Qui voldria viure milers de vides? Viure és patir! Millor deixar d’existir i deixar de patir. Fondre’s amb l’univers en el Nirvana. Deixarem de pensar, deixarem d’existir, deixarem de patir. Allí veus que el budisme és una religió filla del pessimisme. No aspira a la felicitat sinó a l’absència d’infelicitat. No aspira a ser feliç sinó a deixar de patir
El concepte cristià és diferent. El cristianisme no és tant una religió de la vida després de la mort, sinó de la vida després de la vida després de la mort.
Això se li diu la resurrecció i predica que cadascú tindrà el que vol Com va dir C.S. Lewis, hi ha dos tipus de persones en el món. Les que diuen a Déu: «que es faça la teua voluntat» i les que Déu les diu a elles: «que es faça la teua voluntat»
(La Nova Era veu la reencarnació com algo chupi-guay. L’objectiu no és extingir el jo, sinó fer el que ens dona la gana. És la religió de l’egoisme amb conceptes budistes. Quan un budista medita, ho fa per intentar extingir el jo. Quan un nova era, medita ho fa per conectar amb el jo interior. És per això que el budisme occidental és una farsa.
És com pregar per aconseguir pau interior. És cert que pregar et dona pau interior, però un cristià no ho fa per això. Ho fa per nutrir la seua relació amb Déu. De la mateixa manera, un budista no medita per tindre pau interior. Ho fa per conectar-se i fondre’s amb l’Absolut. Després, un llig que «el mindfulness es una práctica milenaria» i no és cert.
Agafen del budisme el que els dona la gana. No estic en contra d’això però que no li diguen budisme. Jo no crec que el budisme es puga sostindre des d’un punt de vista lògic i crec que el budisme està d’acord amb això. Però tinc el màxim respecte per una religió que ha sigut una força per al bé en este món. I el punt de partida del budisme: que la causa del sofriment és el desig, em pareix completament cert i encertat.)
(El que us he contat és lo bàsic del Budisme. Però caldria distingir entre budisme hinayana, mahayana, tantra i Ch’an – el que s’anomena «budisme zen» en occident)
El Pare Luis Fernando de Prada, en el seu programa de Radio Maria Espanya, «El hombre de hoy y Dios» (que és excel·lent en tots els aspectes) comença els primers podcasts parlant d’estos temes i fa un cicle d’ideologies que jo no havia sentit mai però em pareix completament encertat. Va així:
1. Optimisme trascendent.
2. Optimisme immanent
3. Pessimisme inmanent.
4. Eixides al pessimisme immanent
5. Torna a 1
(Trascendent vol dir «de l’altre món». Inmanent vol dir «d’este món»)
Totes les cultures que conec segueixen eixe cicle més o menys. El que discrepe del Pare de Prada és que ell posa al budisme en 1). I per a mi, va en 4). La nostra cultura està en 4). Per això el budisme és atractiu. El que passa és que els valors del budisme i el de la religió de l’egoisme són completament contraris. Per això ix la Nova Era.