El progressisme s’ha convertit en un culte gnòstic pel seu rebuig de la realitat.
Que els negres tenen, en mitjana, menys intel·ligència que els blancs ha estat ben estudiat.
Es podria dir, com diu eixa tipa, que és que el coeficient intel·lectual (IQ) és un estàndar que discrimina a la gent de raça negra.
Però això deixaria sense explicar l’evidència abrumadora que:
1) Els negres van pitjor en els estudis que els blancs
2) Els negres van pitjor en les professions intel·lectuals que els blancs
3) Els paisos negres van pitjor que els blancs
4) Els barris i ciutats en Estats Units poblades i regentades pels negres van pitjor que les que tenen blancs.
El progressisme no pot admetre que els negres són menys intel·ligents que els blancs
Es refugien en teories absurdes per negar la realitat
En els anys 60, el progressisme va intentar trencar totes les regles que diferenciaven entre els sexes i les races.
Creia, sincerament, que totes les persones eren iguals i eren eixes lleis les que estaven oprimint a dones i a no blancs.
Quan es llevaren eixes regles, tot el món seria igual. Esta és la generació de «Martin Luter King» i «Jo tinc un somni». El somni era que els blancs i negres progressaren agafats de la mà
El problema és que la realitat va anar per una altra part
Les dones van demostrar ser pitjor homes que els homes. Els negres no només van anar cap amunt, sinó que, degut a les mesures progres (destrucció de la família, estat del benestar per als negres), van empitjorar notablement.
I ara el progressisme estava davant d’una bifurcació.
L’opció racional haguera sigut reconéixer l’error i buscar polítiques que ajudaren a dones i negres *que es basaren en la realitat i no en la fantasia*
Però no es podia reconéixer l’error
La igualta
El mite de la igualtat s’havia fet necessari per als progressistes.
1) Per començar, amb la igualtat, els progressistes justificaven que eren més morals que les generacions anteriors (que no havien cregut en la igualtat). Així podien donar lliçons de moral sent gent completament lamentable moralment. Tenien permís per ser lo més egoistes possibles i, al mateix temps, creure’s moralment superior i presumir d’això
2) La igualtat donava a la gent que havia fracassat en la vida una excusa per no mirar cap adins: la culpa és dels altres que m’han discriminat. Això produia un manantial de vots de la gent amargada als partits progressistes.
3) Hi havia molta gent que vivia del mite de la igualtat: polítics, funcionaris, professors d’universitats, gent en organitzacions «humanitàries», etc.
4) La igualtat s’havia convertit en un culte religiós per a molt.
molts
Llavors què fer?
Si la realitat diu que els negres tenen pitjors resultats que els blancs i no pots deixar de dir que els negres són iguals als blancs, què et queda?
Et queda tot un regne de teories absurdes que no se sostenen, que intenten demostrar el que és fals.
Resulta que els negres són iguals que els blancs, però la societat blanca els discrimina i, per això, no arriben al seu potencial.
Com els discrimina? Per lleis?
No, les lleis són neutrals o afavoreixen als negres.
Els discrimina per una cosa anomenada «racisme sistèmic». Es un racisme que ha empapat la societat fins als ossos i que actua de forma invisible
La gent és racista sense voler-ho ni saber-ho i això fa que discriminen al negre.
I la prova és que el negre no aconsegueix els mateixos resultats que els blancs.
Això fa que la lluita contra el racisme s’haja convertit en endèmica. Mentre en els anys 60, es creia que calia canviar les lleis i arribaria la igualtat i el racisme acabaria.
Ara resulta que el racisme no pot acabar fins que els negres i els blancs no obtinguen els mateixos resultats. Això té una sèrie de consequències.
1) Un munt de treballs per a gent inútil, com la de Kristen Clark, per lluitar contra el racisme o perquè les organitzacions tinguen persones negres.
2) Un munt de vots per als progressistes, que sempre poden dir que lluiten contra el racisme. Com el racisme mai acaba, tampoc acaba el manantial de vots per als progressistes. Les eleccions passen i es poden reciclar les promeses anti-racistes de les anteriors eleccions
3)**La demonització de les persones blanques** Són ells els que produeixen el racisme i es beneficien del seu privilegi: estan disfrutant de coses que deurien anar als negres.
Per tant, és de justícia que els negres obtinguen les propietats dels blancs, perquè els blancs les han obtingut de forma injusta, llevant-li-les als negres.
La igualtat és la teoria, el robo és la pràctica. Si tots som iguals, els que tenen més ho han obtingut de forma injusta i, per tant, cal tornar-lo als altres. Saqueo
4) Tota una sèrie de lleis opressives i idees intolerants per sostindre este edifici mental. Que els blancs són el culpables de tot en el món i tot millorarà quan ells desapareguen. Es el genocidi blanc.
(Tot això ho tindrem a Espanya en dos generacions amb els musulmans. Els musulmans voran que els natius s’emporten els bons treballs perquè són més intel·ligents. Llavors, vindra tot el tema de la discriminació, el racisme sistèmic, les lleis contra els blancs, etc)