Mes: junio 2019

Ahí notes que tot està subordinat a la invasió

Els animalistes critiquen els bous però no la festa del corder.

Les feministes critiquen al «feminista» home espanyol però no al «masclista» home musulmà. Callen quan las violacions són d’estrangers. Estan a favor de la immigració de musulmans, que són el contrari del feminisme.

Els gais callen quan entren milions de gent que en els seus països empresonen als gais o els tiren des de damunt del terrat

L’animalisme, el feminisme i el moviment gai estan molt bé per deprimir la natalitat, la família i la cultura dels europeus, fins que no vagen en contra de la invasió. La invasió està per damunt de tot.

Ted Kaczynski parla en «El truco más ingenioso del sistema»  que la gent que domina el món es va adonar que sempre hi hauria gent que vol ser rebel o pensar que és rebel. I, per tant, que calia donar-li rebeldies que anaren a favor del sistema

Així el feminisme i la immigració va a favor del sistema, deprimint els salaris. El moviment gai i transexual com a mínim no estorben al sistema (en realitat, l’afavoreixen però seria llarg d’explicar).

Als progressistes els agrada vore’s a ells mateixos com a rebels, quan només són els lacais dels poderosos. Els poderosos dicten com han de pensar i què han de dir. Els poderosos els utilitzen com a tropes per fer el que una xicoteta èlit ha decidit d’antemà.

A Hillary Clinton se li va preguntar en campanya: «Si eres presidenta, partiràs els bancs en bancs més xicotets?» (això seria molt positiu). I ella va contestar: «Si partírem els bancs, això acabaria amb el sexisme, això acabaria amb el racisme, això acabaria amb l’homofòbia?»

És a dir, cal crear problemes ficticis per distraure l’atenció de l’explotació brutal a la qual ens sotmeten.

No és estrany que Hillary fora la favorita de Wall Street i el poder financer. No és estrany que els progressistes l’adoraren. Els progressistes només són els «tontos útils» de l’èlit financera, els lacais dels poderosos.

Hi ha tres posicions metafísiques bàsiques

A – El fisicalisme – Només existeix materia i energia. El món de la consciència és només una consequencia de la matèria.

Obviament, el tema no se sosté, perquè les idees són irreduibles a la matèria. Per descomptat, la matèria influeix sobre les idees (per exemple, en el cervell) i les idees influeixen sobre la matèria (si no, no podríem fer res en el món físic). Però són diferents (ací ho hauria d’explicar bé).

Descartes va agafar tot el tema de la consciència i subjectivitat humana i el va amagar sota l’alfombra perquè no es veiera. Llavors la resta del món es podia explicar a partir de la matèria i energia.

Des de llavors, hi ha hagut intents més be patètics d’explicar la consciència a partir de la matèria i la energia. Com intentar fer desaparéixer el bulto de la alfombra intentant posar més bulto sota l’alfombra. S’han escrit llibres i llibres amb fal·làcies que s’amaguen darrere la complexitat de la neurociència i la filosofia.

Però bé. Només parlar d’això em portaria desenes o centenes de pàgines

Segona posició – B- El dualisme. Hi ha el món físic per una banda i el món de la consciència per una altra. La consciència pot ser humana, animal (Ada, etc) o supernatural (àngels, Déu, etc, si és que els ésser supernaturals existeixen). Diferents i influint-se mutuament.

Tercera posició – C – L’idealisme. Només hi ha el món de la consciència. El mon de la matèria és simplement una il·lusió, un subproducte del món de la consciència. Els objectes només existeixen en la nostra ment i, possiblement, la ment de Déu. Això és defensible (al contrari del materialisme) i coherent, però és un os molt difícil de tragar en la nostra cultura.

El que demostra la mecànica quàntica és que A és fals. No es pot fer una descripció de la física subatòmica que siga completament fisicalista (materialista). El teorema de Bell ha demostrat que això és impossible.

Queden B i C. La mecànica quàntica és compatible amb les dos, però tira molt fortament cap a l’idealisme (posició C).

De totes maneres, estos són temes molts llargs i m’he deixat detalls i complexitat pel camí

Fa mes d’un segle la mecànica quàntica va acabar amb la visió mecanicista de l’Univers que venia de Newton. Els ultims experiments han confirmat això

La filosofia dominant i la cosmovisió popular no s’han adaptat a la nova visió ni es veu cap indici, com si van fer despres de Newton. Ha passat un segle i habitem el mateix món mental mecanicista que va ser desmentit en el temps dels nostres besavis.

Perquè és el que interessa al poder. El mecanicisme de Newton va donar lloc a una filosofia mecanicista que era útil a la burgesia, com arma per aconseguir el poder i tirar als aristòcrates.

Ara no interessa eixir-se’n d’això. Les dos classes que dominen el nostre món: els burgesos i els sacerdots (de la correcció política: funcionaris nacionals i internacionals, gent dels mitjans, educadors, etc.) es troben bé en aquesta filosofia

Les classes dirigents són fisicalistes (s’ho creuen elles mateixes). Però també els interessa que els seus súbdits siguen fisicalistes

Si la matèria no és l’únic que existeix, caldria començar a plantejar-se temes com l’existència de Déu, que moral seria la correcta …

(Segons el fisicalisme, no existeix moral objectiva, per la qual cosa, cadascú tindria la seua pròpia moral. Això impediria condemnar a Hitler o a la gent que viola i mata a xiquets. Però no demanes coherència en el pensament actual, és una sèrie de xorrades contradictòries, racionalitzacions del propi egoisme)

Una persona que només pensa que la matèria existeix, és fàcil de dominar. El pots dominar per l’economia. Li lleves el treball si diu alguna cosa en contra del poder.  El pots dominar a través del sexe. Hi ha un llibre «Libido dominandi» que explica això.

Si la persona només pensa que els diners i el sexe és tot i que va cap al no-res, pots control·lar-la amb diners i sexe. Com les ratetes dels experiments que el psicòleg conductista Skinner tenia.

Es per això que cap màrtir ha sigut fisicalista

Podríem parlar dels màrtirs dels cristianisme, però això és obvi. Es deixaven matar perquè pensaven que la mort no era el final.

També els terroristes islàmics que se suiciden. No m’agrada anomenar-los màrtirs, perquè ells maten.

Però inclús els màrtirs del socialisme. Per què abans hi havia martirs del socialisme i ara no? Perquè els que van donar la vida pel socialisme, creien que la mort no era el final. Si no, perquè sacrificar-se?

Potser no eren cristians o no ho eren de forma ortodoxa, però havien sigut criat de manera cristiana i creien en l’altre món. També els que van donar la vida pel nazisme, etc. Equivocats o no, donaven exemples d’heroisme perquè la mort no era renunciar a tot.

Per això, l’era de les ideologies només dura una o dos generacions. La gent que va lluitar per ideologies no cristianes (socialisme, nazisme, etc) havien sigut criats de manera cristiana pels pares i la societat. Potser ja no creien en Crist però encara creien en l’altra vida. Estaven motivats.

Els seus fills i nets només creuen en el plaer personal i estan desmotivats per fer res més que vaja contra el seu egoisme. No volen sacrificar-se pel que passe després de morts perquè ells pensen que no existiran.

Es per aixo que no hi ha resistència a l’Islam ni a l’opressió de les classes dirigents.  La gent parla i protesta, però no està disposada a arriscar la seua comoditat.

També amb el nacionalisme català. Tots eixos patriotes que parlen tan fort i protesten. No sols és que no volen donar la vida. És que no volen arriscar el sou. Quan Rajoy va fer el 155, no va dimitir cap empleat de la Generalitat. Ara llacets grocs a tongades, que això no és arriscar res

Així és impossible anar contra el poder o fer una revolució.  I és per això que no hi ha revolucions en el nostre temps, com hi havia en temps dels nostres avis o pares.

Una població desmotivada, que no pensa que valga sacrificar la seua comoditat per res es molt fàcil de control·lar.

I és per aixo que al poder li interessa el fisicalisme. Tot el que vaja en contra d’això (per exemple, els estudis científics sobre les experiències properes a la mort) s’amaga, perque no interessa.

De nou, cal citar a l’historiador britanic Glubb que va estudiar el cicle de les civilitzacions

«La decadencia es una enfermedad moral y espiritual, no física, como resultado de un período demasiado largo de riqueza y poder. Los ciudadanos de una nación ya no hacen un esfuerzo para salvarse a sí mismos, porque no están convencidos de que merezca la pena salvar nada en la vida»