En realitat, la correcció política és un subproducte del marxisme. Ja el Manifest Comunista parlava de la destrucció de la família i de compartir les dones entre tots.
Lenin creia això i quan va guanyar la Revolución en Rússia, Lenin va voler implantar una utopia progre. Però Stalin tenia més cervell i quan va arribar al poder es va acabar tot el folleteo, l’amor lliure i l’art avantguardista. Van tornar la família i les bones costums.
El progressisme només és una eina per aconseguir el poder i acaba quan el poder s’aconsegueix. El mateix va passar en la Revolució francesa. Molt de disbauxa, però quan arriba Napoleó, a tornar a les coses de tota la vida. Pero me’n vaig per les branques.
Antonio Gramsci, és un dirigent històric del Partit Comunista italià, l’home més influent del nostre temps.
Ell va morir en la presó, però abans va visitar Rússia. La visita a la Unió Soviètica va ser molt amarga per a ell, perquè ell anava a vore el paradís
comunista. I quan arriba, veu que la gent continuava batejant als seus fills i continuava creient en Déu, etc
(La història de la ferotge i criminal repressió soviètica contra totes les esglésies i, en especial, l’Església Ortodoxa, tradicional de Rússia, es deixa per un altre moment. Però el més sorprenent és que no era efectiva. Els càrrecs del Partit Comunista de la Unió Soviètica estaven desesperats: no sabien què fer per desarrelar la religió dels seus súbdits)
Gramsci va arribar a la conclusió (correcta) que era la família i la cultura tradicional la que transmetia la religió. I va traçar un pla per implantar el comunisme en Occident, consistent en destruir la família i canviar la cultura tradicional, especialment en temes sexuals.
Per això, calia una «llarga marxa a través de les institucions», fase gramsciana. La idea era dominar totes les institucions: la política, els jutges, les escoles, els mitjans. Les instituciones ajudarien a acabar amb la cultura tradicional. Sobre les ruïnes d’eixa cultura, s’implantaria el comunisme.
Amb Gramsci, el comunisme passa de posar l’èmfasi en l’aspecte econòmic (la lluita de classes, els mitjans de producció, tot allò de què havia parlat Marx) a posar l’èmfasi en l’aspecte cultural. Se li diu «marxisme cultural», que és un sinònim de correcció política
Este plantejament és recollit per l’Escola de Frankfurt, que és una escola de pensadors jueus ateus comunistes que estaven en Frankfurt amb pensadors tan importants com Herbert Marcuse, Theodor Adorno, Erich Fromm o Jürgen Habermas i molts més. Estos pensadors fugen de la persecució dels nazis als jueus i s’instal·len en Estats Units, on es fan els amos de l’acadèmia i de les universitats i eduquen a tota una generació en estes idees d’amor lliure, feminisme, gais, etc. amb llibres molt influents i amb la seua influència en l’acadèmica. El resultat són els hippies dels 60: la primera revolta políticament correcta de la història.
Veient als hippies veiem la diferència entre el marxisme tradicional i el marxisme cultural.
Les revoltes marxistes tradicionals eren uns pensadors arrossegant a gent de classe baixa (proletariat) que reclamava distribució de la riquesa (més diners, per posar-ho molt cruament).
Les revoltes políticament correctes són uns pensadors arrossegant a gent de classe mitjana i alta (gais, dones amb estabilitat econòmica, funcionaris, estudiants universitaris) que reclamen promiscuïtat i llibertat sexual (més sexe, per posar-ho molt cruament).
Una de les reinvindicacions del maig del 68 era que els xics poderen accedir als dormitoris de les xiques en les residències universitàries (fins llavors, estava prohibit). Mentre que el marxisme tradicional havia sigut molt purità en qüestions de sexe en els paisos europeus, malgrat el Manifest Comunista.
Els obrers se’n van adonar que els del maig del 68 eren uns joves pijos i van pactar amb De Gaulle millores econòmiques. Els estudiants van quedar sols. Esta va ser l’única revolta que va unir marxisme tradicional i marxisme cultural.
El marxisme cultural estava finançat per la Unió Soviètica que veia com la manera de debilitar a Occident. Mentre fomentaven el sexe lliure fora de Rússia, fomentaven la família dins de Rússia
Un dirigent del KGB va comentar: «Occident va a acabar sent una basura» (referint-se a la destrucció de la família i la disbauxa, etc)
El problema és que, a partir de la caiguda del mur de Berlín, la correcció política (o marxisme cultural) deixa de ser un mitjà per destruir la societat tradicional i implantar el comunisme. L’objectiu comunista es perd, almenys entre la majoria de la gent. La utopia comunista es desvaneix. La ideologia deixa de tindre un objectiu final. Per primera vegada a la història, quan preguntes a un progressista, cap a quina societat ideal vol progressar, no sap què contestar. Parlen de progrés, però progrés fins a on? (Abans estava clar: cap a una societat comunista, amb total igualtat)
Però la correcció política ja s’ha convertit en la religió oficial quan cau el mur de Berlín i resulta impossible desarrelar-la. Al contrari, s’expandeix més i més, fent el seu treball de dissolució de la societat (per al qual està concebuda). La idea era dissoldre la societat per implantar el comunisme, però ara es dissoldrà la societat però no es vol implantar res
És en eixe sentit que la correcció política és un subproducte del marxisme.