Maniqueisme i pecat original

En la concepció de l’ésser humà respecte al mal, hi ha dos tipus d’ideologies i religions (valga la redundància): el maniqueisme i les religions del pecat original.

El maniqueisme

El maniqueisme parteix de dos teories diferents: la primera teoria és que hi ha homes bons i roïns per natura (veure, per exemple, el zoroastrisme, el judaisme i algunes versions antiquades del nacionalisme). La segona teoria (més generalitzada) és que tots els homes són bons per natura (religió de l’egoisme en totes les variants – inclòs el comunisme- o l’Islam).

Però, en la pràctica, en esta segona teoria, cal explicar perquè hi ha tant de mal en el món. Com que la virtut és fàcil d’aconseguir en homes que són bons per natura, això vol dir que els homes que fan mal ho fan de forma conscient i deliberada, inclús oposant la seua natura. Per tant, hi ha homes bons i roïns, però els homes roïns ho són de manera artificial i perquè ho volen així. No costaria massa que foren bons.

Per tant, en el maniqueisme (siga quina siga la teoria), la lluita contra el mal es tracta que els homes bons han de guanyar contra els homes roïns. Són religions socials i polítiques, bolcades a l’exterior, «cultures de la vergonya» (algun dia ho definiré). Per exemple, la religió de l’egoisme vol conquistar el poder per fer el que pensa que és el bé. L’Islam vol conquistar als infidels perquè tot el planeta se sotmeta a l’Islam, que és el bé.

Què se li demana al creient d’estes religions? Que demostre que està entre els homes bons, seguint una sèrie de regles morals, normes que es poden comprovar externament per la comunitat. Se suposa que això no és massa demanar perquè l’home (o el creient) és bo per natura.

A més, donat el caràcter social d’estes religions, tampoc s’investiga molt si el creient les segueix de forma privada o no: el que és important és que parega públicament que les segueix. Així, en l’Islam, si un no creu en Al·là no hi ha cap problema sempre que no ho manifeste i seguisca tots els rituals. En la religió de l’egoisme, si un parla públicament defensant tots els dogmes (feminisme, multiculturalisme, etc.) i no se sap què és tot el contrari en la seua vida privada, ningú li dirá res.

La religió d’Israel va començar sent una religió d’este estil. La capa més antiga és la llei de Moisés. Tenim ací una religió semblant a l’Islam actual, centrada en el compliment de les regles rituals, encara que més humana (no tan centrada en la explotació per la guerra i el sexe). Una religió de regles que s’han de complir davant de la comunitat. Se suposa que les regles són fàcils de complir i un creient és bo si les compleix. Si les compleix, tindrà alegria i felicitat en esta terra.

Però sobre el segle VII i VIII a.C. les coses canvien. Una sèrie de profetes (Oseas, Isaías, Ezequiel) introdueixen una idea diferent (segons els cristians, jueus i musulmans inspirats per Déu) . L’important no són les accions externes, sinó les intencions internes. L’important no és seguir les regles sinó voler seguir-les. No és important comportar-se bé, sino ser bo. L’important no és el ritual sinó la conciència.

En el Salm 51:16-18, el salmista diu que l’important no són els holocausts (sacrificis rituals d’animals que es donaven en el Temple per al perdó dels pecats), sinó un cor penedit del pecat:

Pues tú no quieres ofrendas ni holocaustos;
yo te los daría, pero no es lo que te agrada.
Las ofrendas a Dios son un espíritu dolido;
¡tú no desprecias, oh Dios, un corazón hecho pedazos!

El problema que tenim amb el Papa Francisco està directament relacionat amb este salm.

Acostumats a esta manera de pensar no tenim idea de com de revolucionari és això i què estrany devia ser per la gent que ho sentia. Estes són les arrels llunyanes de l’individualisme occidental.

La vida és fàcil mentre un només segueix els rituals, pero la cosa es complica quan un intenta ser bo. Parle per experiència personal. Un sent que és un home bo tota la vida, fins que intenta ser bo. Llavors, se n’adona de com l’egoisme penetra totes les seues cèl·lules.

Per seguir amb el mateix Salm 51, ara amb el versicle 7

En verdad, soy malo desde que nací;
soy pecador desde el seno de mi madre.

Quisiera hacer el bien que deseo y, sin embargo, hago el mal que detesto […]

En resumidas cuentas, constato la existencia de esta regla: que deseo hacer el bien, pero es el mal lo que me domina

En mi interior humano me complazco en la ley de Dios; en mi cuerpo, sin embargo, experimento otra ley que lucha con los criterios de mi razón: es la ley del pecado que está en mí y me tiene encadenado.

¡Infeliz de mí! ¿Quién me librará de este cuerpo de muerte?

També Jesús diu en Mateu 19, 25-26

Los discípulos se quedaron muy sorprendidos al oír esto, y le preguntaron:

— Pues, en ese caso, ¿quién podrá salvarse?

 Jesús los miró y les dijo:

— Para los seres humanos es imposible, pero para Dios todo es posible.

Jeremies i Ezequiel ho expresaran amb la metàfora que Déu dona «un cor nou» (els antics creien que la personalitat residia en el cor, com ara creiem que resideix en el cervell). «Y les daré un corazón para que me conozcan, porque yo soy el SEÑOR; y ellos serán mi pueblo y yo seré su Dios, pues volverán a mí de todo corazón.» (Jeremies 24:7)  i «Además, os daré un corazón nuevo y pondré un espíritu nuevo dentro de vosotros; quitaré de vuestra carne el corazón de piedra y os daré un corazón de carne» (Ezequiel 36:26)

Per tant, les religions del pecat original, com la religió dels profetes, parteixen del supòsit que el mal és natural a l’home i que l’home s’ha d’esforçar per ser bo, amb l’ajuda de Déu, que és imprescindible.

Això es tracta d’un esforç important, perquè es tracta de canviar el caràcter i anar en contra de la natura humana i no és normal que caiga i que es torne a alçar. En això constitueix la vida del creient: caure (cada vegada menys i per coses més lleus) i tornar-se a alçar.

Pero la forma de fer-ho no estava clara en l’Antic Testament. El Salm 51 acaba parlant de fer holocausts, contradient tot el que havia dit abans.

De fet, a partir del segle VII a.C, la religió d’Israel està en tensió entre la religió del ritual (la llei de Moisés) i la religió de la consciència (els profetes). El judaisme acabarà heretant la part de la llei i el cristianisme acabarà heretant la part dels profetes.

Esta tensió es veu de forma repetida en els Evangelis. Els fariseus representen la tradició més ritual de la llei de Moisès. Com el judaisme és fundat per un grup de rabins fariseus, heretarà esta concepció. L’important és seguir les regles.

Jesús representa la tradició profètica d’un canvi de caràcter. El primer que diuen els evangelis de Marc i Mateu de Jesús és que va començar a predicar per Galilea «metanoia» (un canvi de vida). Jesús parla extensivament d’això, amb la metàfora de «nàixer de nou», «A menos que uno nazca de nuevo, no puede ver el reino de Dios” (Joan 3:3).  Sant Pau parlarà de «l’home nou»:» Para vivir como resucitados, debemos despojarnos constantemente del «hombre viejo», el que vive de acuerdo con sus instintos y pasiones, y revestirnos del «hombre nuevo»» (Colosenses 3. 9-10). Per tant, el cristianisme heretarà esta concepció. L’important és canviar de personalitat.

El Nou Testament està ple d’eixa disputa. Quan els fariseus li reclamen a Jesús perquè no es llava ritualment segons la tradició i ell diu (Mateu 15:10-16)

Lo que entra por la boca del hombre no es lo que lo hace impuro. Al contrario, lo que hace impuro al hombre es lo que sale de su boca. […] Porque del interior del hombre salen los malos pensamientos, los asesinatos, el adulterio, la inmoralidad sexual, los robos, las mentiras y los insultos. Estas cosas son las que hacen impuro al hombre; pero el comer sin cumplir con la ceremonia de lavarse las manos, no lo hace impuro.

Veiem de nou la diferència entre una religió individualista, del interior, de la consciència i una religió colectivista, de l’exterior, del ritual tipus Islam.

També en la condemna a l’adúltera, etc, etc, etc.

En la pràctica cristiana, això es concreta en què el creient intenta ser bo i fer el bé, però com és pecador, cau. Llavors demana perdó a Déu, ell  perdona els pecats pel sacrifici de Jesús («porque esto es mi sangre del nuevo pacto, que es derramada por muchos para el perdón de los pecados» Mateo 26:28) i torna a començar, intentant fer-ho millor la següent vegada i demanant ajuda a Déu. És com entrenar-se per ser atleta: un procés d’esforç i caigudes constant, en busca de la perfecció. Això se li anomena santificació en l’Església catòlica i teosi (divinificació) en les esglésies ortodoxes.

En les esglésies no protestants, aquest perdó dels pecats pren la forma del sacrament de la confessió. L’església catòlica posa cinc requisits perquè una confessió siga vàlida, entre els quals està el dolor de cor (de nou tornem al Salm 51) i el propòsit de canviar.

Doncs bé, ara amb tota aquesta gran introducció ja us puc parlar del Papa Francisco. Gràcies per suportar tant de rotllo.

El Papa Francisco vol canviar això. Ell es veu com un reformador de l’Església i que no deu cap fidelitat a la tradició catòlica. Com tots els progres, pensen que, com han nascut després, tot el que ve abans d’ells està obsolet i volen començar de nou amb idees mig cuinades que no han demostrat que funcionen en la pràctica.

Vol anar per la mateixa via que han anat algunes altres esglésies d’introduir temes progres (dones sacerdotesses, casar a gais, etc). Totes les esglésies que ho han fet (per exemple, l’Església anglicana) han perdut fidels a punta de pala i es troben a la vora de l’extinció (mentre les esglésies amb doctrina tradicional prosperen). És normal: perden els fidels tradicionals i als progres als que volen contentar no els agrada anar a l’església.

El Papa Francisco va començar amb el tema de voler donar la comunió a la gent en segon matrimoni, com primer tema pràctic seriós (després d’haver fet declaracions infumables inclús una heretgia que va confessar en privat). Per això va convocar el Sínod de la Família però, encara que hi ha molts bisbes progres, encara hi ha gent que se li resisteix.

Així que va escriure «Amoris Laetitia» (l’alegria de l’amor), una exhortació apostòlica que algunes llengües viperines han anomenat «L’alegria de l’adulteri». El text és d’una qualitat infumable. Els cristians, per parlar de l’amor, tenim dos mil anys de textos d’altíssima qualitat (perquè l’amor és un dels aspectes distintius cristians) però el text pareix escrit per Jesús Puente de «Lo que necesitas es amor». Bé, això no és important, perquè el papa Francisco no és un intel·lectual (per dir-ho suau). Mentre Joan Pau II i Benedicte XVI parlaven uns  onze idiomes cadascú, Francisco parla l’argentí i l’italià amb un accent argentí que tira d’esquena.

I llavors en una nota a peu de pàgina posa el tema de que els divorciats no es poden tornar a casar, però ho posa de manera tan sibilina, amagat en capes d’ambigüitat i llenguatge dissimulat que has d’estar molt atent per pillar-lo. Això ja està lleig per un Papa, perquè, com va dir Jesús, cal parlar clar:

Cuando ustedes digan “sí”, que sea realmente sí; y, cuando digan “no”, que sea no. Cualquier cosa de más, proviene del maligno. (Mateu 5:37)

Només dir que la comunió es pot donar a la gent en segon matrimoni ja és trencar tota la tradició de l’església, però la forma amb la qual ho justifica és el pitjor. Com va passar amb Luter, la posició del papa Francisco és molt roïna però és moltíssim pitjor els argument amb els quals la justifica.

Atés que el matrimoni està en la pitjor fase de la història (recordeu les profecies de la Verge Maria en 1610 en Perú en aquest sentit), cada vegada hi ha més gent en segon matrimoni i això s’està convertint en un problema important.

La doctrina tradicional de l’Església catòlica és que el matrimoni és per tota la vida i que qui té relacions amb una persona diferent de la qual es va casar per primera vegada està cometent adulteri. De llavis del Mismísimo (este passatge és important posar-lo complet).

Algunos fariseos se le acercaron y, para ponerlo a prueba, le preguntaron:

―¿Está permitido que un hombre se divorcie de su esposa por cualquier motivo?

 ―¿No han leído —replicó Jesús— que en el principio el Creador “los hizo hombre y mujer”, y dijo: “Por eso dejará el hombre a su padre y a su madre, y se unirá a su esposa, y los dos llegarán a ser un solo cuerpo”? Así que ya no son dos, sino uno solo. Por tanto, lo que Dios ha unido, que no lo separe el hombre.

Le replicaron:

―¿Por qué, entonces, mandó Moisés que un hombre le diera a su esposa un certificado de divorcio y la despidiera? [el divorci estava contemplat en la llei de Moisés i, per tant, en la religió d’Israel]

―Moisés les permitió a ustedes divorciarse de sus esposas por lo obstinados que son —respondió Jesús—. Pero no fue así desde el principio. 

 Les digo que, excepto en caso de una unión ilegal, el que se divorcia de su esposa, y se casa con otra, comete adulterio (Mateu 19, 1-9).

Bé, de vegades, la Bíblia resulta difícil d’entendre però no és este cas. La gent en segon matrimoni està en pecat mortal (concretament, en adulteri).

Molt bé, els casats en segon matrimoni, són adúlters. Què cal fer amb els adúlters?

Bé, també la Bíblica contesta això en l’episodi de la dona adultera. Els fariseus anaven a matar a la dona enterrant-la amb pedres (perquè eixe era el càstig de la llei de Moisés).

Jesús diu als fariseus «Quien esté libre de pecado que tire la primera piedra» i els fariseus «al oír esto, acusados por su conciencia, salían uno a uno» (de nou, la doctrina del pecat original: ningú està lliure de pecat).

Jesus perdona a l’adúltera i li diu «No peques más». Juan 8, 3-11

esta és l’actitud cristiana cap al pecat. Som pecadors, hem de reconèixer els nostres pecats i arrepentir-nos davant Déu i intentar millorar. Déu ens perdona perquè sap que som dèbils, sempre que posem de la nostra part.

Déu és com un pare que vol que ens esforcem per ser millors però ens perdona sempre quan no ho aconseguim. Com un pare que perdona els suspesos dels seus fill, però vol que estudie en comptes d’estar tot el dia mirant la tele.

El problema de la gent en segon matrimoni no és que estiga en pecat perquè això és normal. El problema és que no pot confessar-se i llavar-se el pecat, perquè un dels requisits perquè la confessió siga vàlida és «propòsit de no tornar a pecat» (el penediment del qual parla el Salm 51). Almenys en el moment de la confessió has de fer el propòsit de no tornar a fer-ho.

Això voldria dir no voler tornar a tindre relacions amb el seu segon marit/muller i això no es dona en el cas de la gent en segon matrimoni.

Per llavar-se el pecat deuria fer un propòsit sincer de separar-se del seu segon marit/muller i no tindre relacions sexuals amb ell/ella. Però, és clar, la majoria de la gent en segon matrimoni no vol fer això.

Per tant, la gent en segon matrimoni està contínuament en pecat mortal, el que vol dir que no pot prendre la comunió, perquè la comunió necessita que un estiga en estat de gràcia (sense pecat mortal) i això només s’aconsegueix per la confessió, que per a la gent en segon matrimoni no és vàlida.

Per tant, la gent catòlica que està en segon matrimoni pot fer totes les activitats de l’església (anar a missa, grups d’oració, etc) però no pot rebre la comunió i les seues confessions no són vàlides. Alguns accepten això, alguns busquen l’anul·lació, alguns deixen l’església de forma teòrica o pràctica (si és que alguna vegada hi van estar implicats).

Bé, que el papa Francisco (Jorge Bergoglio) vaja en contra això ja és d’una gravetat extrema, perquè va contra les mateixes paraules de Jesús. Som cristians, seguidors de Jesucrist, no bergoglians, seguidor de l’argentí.

És com si el president del Real Madrid estiguera fent coses perquè el Barça guanyara la lliga.

Però això no és el pitjor. El pitjor és la justificació de tot això. Per a Bergoglio, Déu és misericordiós i perdona tot. Així que també perdona l’adulteri del segons matrimonis, perquè estos tenen coses bones (ningú ha negat això: també drogar-se té coses bones).

Així que la gent en segon matrimoni pot prendre la comunió perquè Déu ho perdona tot.

Això sonarà molt bonic, però no és cristianisme.

Aquesta justificació es pot aplicar a qualsevol altre pecat. Per què ens havien de parar en l’adulteri? També si mates, Déu et perdona. Si robes, Déu et perdona. Si estàs tot el dia mentint a la teua parella, Déu et perdona. Tu fes el que et dona la gana, que Déu està ahí per perdonar-te. No t’esforces per ser millor

No cal que t’arrepentisques, ni que demanes perdó a Déu. Déu et perdona, faces el que faces, encara que tu no tingues la menor intenció de no tornar a fer-ho.

Això ja no és cristianisme, sinó deisme terapèutic moralista, una branca de la religió de l’egoisme. En ella, tu fas el que et dona la gana i Déu està per ajudar-te quan tu vols i no estorba en unes altres ocasions. El centre està en el JO i Déu és un servidor del JO. En el cristianisme, el centre és Déu i tu és el que serveixes.

Com aquelles dones (casos reals), que diuen que Déu els ha manat divorciar-se perquè Déu volen que siguen felices. I que es divorcien seguint la voluntat de Déu

En el cristianisme, Déu és misericordiós però és també just. Et perdona, però només si tu poses de la teua part, perquè vages intentant millorar cada dia.

A un li agradaria que Bergoglio fundara la seua pròpia religió i ens deixara tranquils, en comptes de pervertir la nostra religió. L’altre dia va confessar a un periodista ateu amic seu que creu en l’heretgia de l’extincionisme. De tant en tant, ens dona un nou disgust. Només porta uns anys, però se’ns ha fet molt llarg.

«Del hereje argentino, líbranos Señor»