Mes: junio 2020

Els polítics sempre parlen de la pressió fiscal. La pressió fiscal és el percentatge d’impostos sobre el PIB.  El PIB és el que es el total en euros de tot el que es produeix en Espanya en un any. Els polítics sempre diuen: «Veieu? La pressió fiscal és més baixa que al nord d’Europa. Hem de pujar els impostos»

S’obliden de vàries coses:

1) La gent del Nord d’Europa cobra més que nosaltres. Com els impostos són progressius (el percentatge augmenta amb els diners que es guanyen), és normal que la pressió fiscal siga major.

2) La gent del Nord té uns serveis de collons, que ací no somniaríem. Ací ens dediquem a mantindre xupòpters nacionals, autonòmics i locals.

3) La pressió fiscal no és lo important per a la vida del ciutadà. Lo important és l’esforç fiscal: el percentatge de impostos sobre el que es guanya

Suposem que Espanya està constituida per una persona. França està constituida per una persona.

El senyor Espanya produeix 100 euros al llarg de l’any. D’ells, 90 euros se’n van en gastos de tot tipus. Guanya 10 euros a l’any.

El senyor França (Monsieur la France) produeix 100 euros al llarg de l’any. Però és més eficient. Només gasta 70 euros. Per tant, guanya 30 euros a l’any

Ara imagina que el senyor Espanya ha de pagar la meitat del que guanya d’impostos, mentre que el senyor França ha de pagar una tercera part

L’esforç fiscal del senyor Espanya és del 50%. L’esforç fiscal del senyor França és del 33.3%.  El senyor Espanya pagarà 5 euros (i haurà de viure amb 5 euros restants). El senyor França pagarà 10 euros (i haurà de viure amb 20 euros restants).

Obviament l’esforç fiscal del senyor Espanya és major que el del senyor França: està més fotut. Però quina és la pressió fiscal.

Es el percentatge d’impostos sobre el que es produeix.  En Espanya es 5 dòlars d’impostos sobre 100 de producció. 0.05 (un 5%). En França és 10 dòlars d’impostos sobre 100 de producció. 0.1 Un 10%

La pressió fiscal de França duplica la de Espanya, però el senyor França paga molt menys impostos que el senyor Espanya

Ací es veu més clar

Jo lamente repetir sempre la mateixa cita però la veritat és la que és

Una democracia no puede existir como una forma permanente de gobierno. Sólo puede existir hasta que la mayoría descubre que puede votar que el tesoro público sea generoso con ella. Después de esto, la mayoría siempre vota por el candidato que les promete los mayores beneficios con el resultado que la democracia se derrumba por la política fiscal poco rigurosa, siendo seguida siempre por una dictadura y después por una monarquía. Alexander Fraser Tytler ( 1747 – 1813)

Per cada gent que vol treballar, hi ha dos que volen viure del cuento. Un home, un vot

Es crea una espiral. Es cert que el que vol treballar no deixarà de treballar, però no treballarà tant si el maten a impostos. Les empreses xicotetes acabaran sucumbint (esta pandèmia eixirà amb menys empreses xicotetes) i s’acabarà amb unes poques empreses grans i la resta (mal)vivint del govern.

S’entra en un cercle viciós: més esforç fiscal -> menys ingresos per a la gent que treballa i menys gent que treballa -> més necessitats socials i menys recaudació -> encara més esforç fiscal. Fins que el sistema col·lapsa o s’estabilitza en un punt de riquesa mínima, com el comunisme. A Cuba encara estan en això.

I que és el comunisme, sinó una dictadura, com la que profetitzava Tytler?

n el nostre camí cap a eixe sistema dictatorial de Tytler, no podrem col·locar el deute i ens declararem en suspensió de pagaments. Serem intervinguts per Europa. Potser esta és la nostra última esperança, però els europeus només miraran per ell.

Per acabar amb una civilització, només cal una idea. Una idea falsa però atractiva. Només amb una idea en tens prou. En el nostre cas, la idea d’igualtat.

El que fa la idea de la igualtat és que el parasitisme parega noble. El paràsit no ha d’amagar-se sinó pot exigir ser un paràsit.

De la mateixa manera que la idea de la llibertat fa que l’egoisme (els comportaments antisocials) pareguen nobles. La persona egoista, que desgasta la societat amb el seu egoisme, no ha d’amagar-se sinó pot exigir que li deixen fer el que és nociu per a la societat.

Jo no veig este sistema sostenible i menys ara. Cada vegada hi ha mes gent que no treballa.  Es com l’àcid sulfúric per a la societat. Un dissolvent. També la llibertat

La llibertat i la igualtat són contràries a qualsevol tipus d’estructura. La llibertat i la igualtat és l’entropia (antònim d’estructura) i la segona llei de la termodinàmica diu que quan més entropia, menys treball útil.

Si hi ha prou repressió, qualsevol sistema és sostenible. En Cuba, quan vaig visitar-la fa 12 anys o així, tot el món era funcionari i cobràven 5 dòlars al mes. Els homes t’oferien a la seua dona com a prostituta. Si això és sostenible, qualsevol cosa ho és. (La caiguda de la Unió Soviètica va passar quan Gorbachov va afluixar la repressió. Stalin es va carregar a 10 milions de persones i ningú no va dir ni mu)

Tytler ho va avisar fa segles: la gent sempre vota per al candidat que mes diners dona (d’uns altres). Per tant la democràcia es el comunisme a marxa lenta.

Si no hi ha un colp d’Estat, desemboca en una dictadura comunista. Si hi ha colp d’Estat, desemboca en una dictadura no comunista.  Al final, Tytler tenia raó: de la dictadura no t’escapes

En les escoles se’ns ensenya la democràcia com el bé absolut. Dir-li a un «eres antidemocràtic» es sinònim a dir-li «eres malvat».  Despres estudies la història. I la democràcia ha tingut un segle en Grecia Antiga. Dos segles en USA i França (en este ultim cas interromput). Menys d’un segle en paisos europeus. 80 anys en Espanya (contant la Restauració).  Són quantitats ridícules en milers d’anys d’història dominada per les monarquies (dictadures hereditàries)

El que passa es que la democràcia s’autodestrueix. Som testics de la seua autodestrucció

Tytler explica perquè s’autodestrueix econòmicament (es pel parasitisme, es a dir, la igualtat).  Plató explica perquè s’autodestrueix políticament. Es per les conductes antisocials, es a dir, la llibertat

Plató deia que els ciutadans d’una democràcia s’acostumaven a fer el que els donava la gana.  I estaven cada vegada mes salvatges. Al final es generava un caos tan gran, que nomes un dictador podia control.lar-lo. Aixi la democràcia desembocava en la dictadura

El que no he dit és que les generosíssimes beques que Amando de Miquel i les beques de Miquel pare, per la qual van poder passar de la més extrema pobresa a ser uns professionals de prestigi. …
… les van donar Franco i l’Església

Esta generació de gent becada per Franco i l’Església va tornar el favor, rebel·lant-se contra els que li havien fet bé. Amando de Miquel era comunista i membre de l’oposició al règim. Com tants altres…

Van mossegar la mà dels que li havien ajudat tant. Jo comprenc que una persona com jo, que no deu res a Franco ni a l’Església puga rebel·lar-se contra ells
Però que ho faça tota una generació que s’ha aprofitat d’ells per després escopir-los a la cara em pareix d’un desagraiment molt gran.

Eixa ha sigut la generació dels nostres pares: uns desagraits.

La generació dels abuelos va ser la millor generació de la història d’Espanya. De joves, els va tocar lluitar en una guerra que ells no van fer (la van fer els bisabuelos).  Van passar la fam i van alçar Espanya fins ser la novena potència del món. El problema de la fam, que havia sigut el problema més gran d’Espanya durant segles i segles, el va solucionar eixa generació

La generació dels nostres pares (que ja van viure bé) va escopir contra la generació dels abuelos, als que creien uns ignorants i uns franquistes. Ells eren els moderns i democràtics

No només en el franquisme, també en l’oposició. En el congrés de Suresnes, Felipe González i Alfonso Guerra (generació dels pares, que estaven a Espanya i no havien patit res) li van llevar al poder a Llopis (generació dels abuelos, que s’havia hagut de xuplar tot l’exili)

L’altre dia estava escoltant una història de la banca en Espanya. Mentre els banquers van ser la generació dels abuelos, la banca va ser honrada. No guanyava molts beneficis, però era honrada. Va ser ficar-se la generació dels pares durant la transició perquè començaren els pelotazos.

En el sistema educatiu, la generació dels pares va destrossar el bon sistema educatiu que ells havien heretat.

En els impostos, en el mercat immobiliari, la generació dels pares es va beneficiar de lo bo que ho havien deixat els abuelos i van deixar terra cremada després d’ells.

En les jubilacions, en tot, en la falta d’immigració, en la religió, en tot.

Es van xuplar tot en un orgasme d’una generació i van deixar merda per als que venien després. Mentre escopien en la memòria dels seus pares (els abuelos) i presumien de ser els millors.

Nosaltres com a generació som pitjors que la generació dels pares. I la generació dels nostres fills és pitjor que la nostra. Però l’únic que fem és portar les idees dels nostres pares fins a les darreres consequencies.

Són ells els que van fer el canvi de tendència i van trencar amb la generació anterior (dels abuelos). Nosaltres hem seguit l’estela dels nostres pares.

Nosaltres som fills intel·lectuals dels nostres pares però els pares no van ser fills intel·lectuals dels abuelos